Comença el disc amb una llarga cançó llarga, dinàmica, motivadora, i ja quan t'havies acostumat al ritme, a la melodia, apareix la veu femenina i renova tota la cançó, és "The simple life". El gran encert de The Juan MacLean és la creació de peces llargues que no cansen, que envolten, com la primera (8:38), "Tonigh" (10:09) o "Happy house" (12:27).  Per ser sincers, algunes de les cançons més curtes són excessivament matxacones i retxen "The future will come", "Human disaster" i tal vegada "The Station", assenyadament per això no són llargues.

Música sintètica ballable que compte com element positiu el fet de no cercar l'espectacularitat, sense que això impedeixi que siguin, moltes d'elles, ben recomanables per a les pistes de ball "No time", "One day", "A new bot" (aquesta última és un hit de Kraftwerk, en la línia divertida). És elegant però no massa, és discotequera però no és per a trencar pistes, és rítmica però a vegades s'atura ... aquesta indefinició és el millor i el pitjor alhora. I és que fer aquest tipus de música, fugint dels tòpics però conservant l'aspecte dance, és ben difícil.

Dêlen destaquen més pel que no tenen que pel que tenen. No tenen floritures innecessàries, ni recargolades melodies, ni afegits superflus. Per tant, el que queda és una música senzilla, suau i molt agradable i fàcil d'escoltar potenciada per la veu de la cantant, na Len ("No m'has trobat"), pels instruments de corda (com a "camp de flors") i per la caixa (molt encertat a "vine", per exemple). Un disc que s'escolta sense sobresalts, amb pausa, de forma intimista. Pop de cambra.

Un bon disc de debut, han trobat una bona fórmula, i el repte està en incorporar-hi noves variables per enriquir-la.