Moix va començar sent un cantautor que fa un any es va ampliar donant pas a una formació amb el mateix nom. Era imprescindible provar aquelles cançons amb més instruments que la guitarra. Al disc, autoeditat, n'hi ha 9, més una extra.

És fàcil que al jutjar la música feta a Menorca es prenguin postures que ens impedeixen ser objectius: la condescendència solidària o bé el menyspreu i l'exigència injustificada. Inevitablement, la música sempre està condicionada pel missatge i el context en general, però si ens llevam els prejudicis del damunt podrem apreciar que aquestes cançons són la recerca de l'autèntic pop-rock sense edulcorants empalagosos; estan fetes no seguint patrons prefabricats ni amb molestes concecions comercials, si no partint de la modèstia i la sinceritat. No és música “dura” però tampoc no és blana. Té un bon equilibri.

Si ara es publiqués un recopilatori “Las últimas mejores canciones pop de España” hi hauria d'haver “De tots els somnis” o “Els dos sols” o “Com un estel”. Encara que a Castella i afins, probablement, no s'enteraran del disc de Moix fet a la perifèria de la perifèria. Nosaltres, emperò, sí.