Comences el camí acompanyat de les guitarres intranquil·litzants on la veu neutre del cantant és un reforç d'aquesta sensació. És aquesta la ruta que volies? "Cenizas", "El destacamento", "La marca en nuestra frente es la de Caín"

Una mica de claror "Moscas", "Yo soy tu nombre", era això. Has arribat aquí, et mereixes menys suspens. La veu s'implica més, les guitarres no són tant punxants...

La inquietud torna aparèixer, de ple, a "México"... la bateria insistent, el caos.

Reflexió i anyorança del que hem perdut amb els teclats d'"Aleluya" que porta al reconfort de la veu femenina a "Dolores tres pinos".

I acabes fent una festa a "Un arpón de grillos", sense baixar la guàrdia, no fos cas.

Has arribat, "No tienes que decirme nada". Punt.

The Cure ara es diuen Friska Viljor. Han abandonat l'estètica gòtica i s'han tornat una mica frikies, en el sentit més desenfadat del terme. I pel camí han sumat una pinzellada d'estridència, en les tornades.

Al principi del disc no acaben de mostrar les seves cartes i s'amaguen en caçons que no són memorables (tampoc no estan malament) fins que es destapen clarament en una peça que es diu... "The cure" i que hauria de ser un hit de..., doncs sí, de The Cure. Segueixen amb la entretinguda "Taste of her lips", la discotequera "Arpeggio" que juntament amb "old man" i "sunday" són les més agradables del disc.

També tenen temps per cultiva la melancolia amb peces més lentes com ara "oh no", "early money" i "dear old dad".

En definitiva un disc que hauria d'agradar als fans del "The Cure" (en versió no fosca), que pot ser la porta d'entrada a aquest tipus de música als qui no els coneixen o, pels detractors, una manera de replantejar-s'ho.