En aquest món res no és impossible, però se'm fa difícil pensar una música més elegant que la que fa en Gui Boratto. Indiscutiblement té estil. És mínimal ple de detalls, amb ritmes variats, tribals moltes vegades, però sempre amb molta cura, armat amb la màxima precisió.

Cada una de les set primeres cançons, instrumentals, justificarien un disc. Totes elles en un mateix àlbum són regal impressionant. Els afters haurien d'abusar de "Mr. Decay", de "Gate 7 " i, sobre tot, no s'haurien de deixar mai la peça que dóna títol al disc "Chromophobia". Ritmes insistents i música refinada per despertar i seguir ballant fins el final... 

D'altra banda, la decoració contradiu el títol ja que és molt acolorida. I, de fet, està a l'altura de la música.

Com a punt negatiu, s'ha de dir que després de la vuitena cançó, el disc decau; només destaca "xilo" que podria formar part de la banda sonora d'una pel·lícula de l'oest. Donat que l'àlbum dura més d'una hora, hauria d'haver prescindit d'algunes de les cançons. Però, sense dubte, compensa.

A les 8:00 am, bona nit.

Mia, que no M.I.A., és una artista alemanya, la reina del electropunch popero adornat amb histerisme reivindicatiu.

En aquest disc però ha acotat els seus moments més desfasats i li ha sortit un disc més pop, més accessible probablement, però menys variat. No és descartable que la nostalgia dels anteriors  "Stille post" (2004)  i "Hieb und Stichfest" (2002) sigui important per apreciar aquest disc.  Segueix sent Mia, però aquestes autolimitacions li han restat força i l'han obligada a explorar noves formes. Les cançons són més uniformes i els ritmes, un dels seus millors punts, més monòtons. Així, "Uhlala" és una cançó atípica dins del seu repertori, melancòlica, que recorda  Radiohead. 

Però Mia és realment una gran creadora que cal escoltar. Que aquest no sigui el seu millor disc no és motiu per descartar-lo. És electropop, electroclash, però perdut electropunk. Cada peça és una aposta, una cosa diferent. I la veu, clar, és també d'alt nivell.