El segon disc de The Whitest boy alive segueix en la línia de l'anterior: acollidor, pulcre, elegant i sempre ballable.La veu de n'Erlend Øye (cantant i integrant molt rellevant) és excepcionalment agradable, transmet confiança i sinceritat. Et fa sentir protegit, cuidat i tens la sensació que res dolent no pot passar... tot això amb una base rítmica que incita a ballar. No és, però, música per fer desmelenar sinó, mes aviat, per fantasiar, per deixar-se anar somiant, feliç.

L'anterior era més pop però aquest és més electrònic i s'assembla molt a l'excel·lent disc que va treure Erlend Øye en solitari, "Unrest" (2003). Com  exemple, la que obre el disc "Keep a secret" i "High on the heels" un autèntic hit. I a "Intentions" hi ha la delicadesa característica de l'altre grup de n'Erlend, Kings of convenience.

El que li falta és algun moment de força, sortir-se del guió i experimentar, per no acabar a la llarga, com massa vegades passa, en una imitació de sí mateixos.

I, si al primer disc hi ha qui els va comparar amb The cure, a mi, per estil, aquest disc el compararia el Tonight de Franz Ferdinand.