Hi ha una llarga llista de grups que actualment fan música experimental lliure, caòtica i que dirigeixen els seus esforços a crear anti-estructures, en el sentit que volen rompre els patrons i les conveniències de les cançons habituals: Animal Collective, Dodos, High Places, Deerhoof, etc. Micachu també està en aquesta llista.I per a mi, en primera posició. Podríem dir que Animal Collective i Micachu prenen les mateixes drogues, però Animal Collective es passa de rosca mentre Micachu manté la suficient serenor. No abusen de la repetició fins a la desesperació i conserven la referència rítmica.

A més, a totes les cançons es mouen entre el bé i el notable. Potser algú trobarà a faltar un hit, o una peça a partir de la qual introduir-se en aquest estil. Les meves candidates són "Eat Your Heart", "Curly Teeth" o "Golden Phone".

Un disc de cares B i rareses. Però no eren ja prou estranys? Podríem jugar amb les paraules i dir que les rareses del rars, per simetria, haurien de ser coses normals. Queda bé però això, en aquest cas, només és un joc de paraules. Segueixen amb el seu ambient fosquet, glamurós, rítmic. Demostren que les seves cares B podrien ser perfectament cares A: els temes inclosos no sonen gens a descartats. Tal vegada no són "comercials"? Són magnètics.

Amb parsimònia rítmica va creant una atmosfera xocant però no ofensiva adornada amb sorolls aquàtics, teclats, algun crit agut (però no estrident). I amb un estil elegant, distant, que provoca una mescla de tristor serena, reflexió, melancolia i condueix, generalment, a seguir mentalment el compàs.